Bàner

Banyeres Digital - Les notícies de Banyeres de Mariola

Opinió

On està la banda? Adrià García

Com diuen encertadament les 'marujes' en la presentació de cada funció,  aquesta obra ha sigut una mena d'enllaç entre la festa i el teatre a Banyeres de Mariola. És clar que no és la primera obra de temàtica festera o feta "per a" la festa, però sí la primera iniciativa municipal de convocar de manera pública un concurs d'obres teatrals que giren al voltant de la festa.
Una iniciativa interessant i engrescadora. Naturalment una iniciativa així no té sentit si no és seguida per persones que s'involucren i li donen forma. Això és el que ha fet la colla de gent voluntària coordinats per Jordi Garcia-autor i director- els últims mesos.Gràcies a ells l'obra guanyadora s'ha fet realitat: Ampliada, millorada i filtrada per la manera de fer de cadascuna de les persones que hi actuen. Al llarg dels últims mesos estes persones han regalat part del seu temps lliure i de la seua energia a este projecte. Igual que es fa per construir la festa; ahí tenim l'element comú teatre-festa: La dedicació i el oferir un bon resultat als demés.Aquestes persones ens donen a tots una gran lliçó. Com a coautor i participant en el procés de posada en escena, estic ben orgullós del treball de tots i totes  i especialment del meu company Jordi Garcia, resident a València, que també dirigeix cada tres anys la impagable 'Llegenda' a Villa Rosario.

Vull incidir en agrair el paper de tota la gent voluntària -alguns sense experiència actoral-que ha participat donant el millor d'ells per a que ho disfrute el públic. El pagament en este tipus d'empreses col.lectives és la satisfacció de qui ho veu. I per suposat haver treballat en equip construint i creixent junts este temps.

Acabaré mostrant la meua satisfacció d'haver vist tanta implicació en el sector més jove del quadre d'actors. Pense que si cuidem i motivem esta gent jove,  el teatre i la festa a Banyeres de Mariola tenen assegurades una vida llarga.

Vicent Berenguer: "La minorització de la llengua serà superada amb major conscienciació social"

Vicent Berenguer Micó ( Banyeres de Mariola, 1955) ha publicat les obres La terra interior (1989), Imitació de la soledat (1990) i L’home no confia en la ciutat (1996), entre altres, recentment li han concedit Premi al Millor Llibre Valencià del 2011 per La terra interior i altres poemes, que justament es tracta del número 100 de la col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», de l’editorial Denes, col·lecció fundada i dirigida fa vint-i-set anys per ell mateix.

El fet d’haver arribat a publicar cent títols en una col·lecció de poesia no passa desapercebut en el panorama editorial actual...

Ja es veu que no, a mi, m’alegra i, tot i que és esperada, francament la xifra també m’ha sorprés. Ha passat que capficat en les edicions, entre altres menesters, aquest llibre anava deixant-lo per al següent i, encara que semble absurd, hauria pogut passar més temps, però això ha fet que el repensara i que publicara un llibre més gros, amb una selecció més àmplia i molts més poemes nous dels que inicialment pensava.

En quina mesura t’ha ajudat en la difusió de la teua obra la dualitat de ser poeta i editor?

Irònicament, no ha ajudat més, potser tampoc ha desajudat. Com a editor he mirat i mire de defensar cada llibre tot el que puc, però no puc amagar que això té un abast limitat, entenc que la majoria d’autors esperarien molt més. Sé claríssimament que pels meus llibres he fet poc, i com a autor he estat tractat pels mitjans públics i privats com la majoria de poetes i escriptors valencians: pràcticament ignorat; tret de les honroses excepcions, el país és així; m’he sentit sempre més ben acollit entre gallecs, bascos i catalans. A la fi, l’autor que es troba centrat en la seua obra de manera monogràfica sempre aconsegueix més difusió, sovint és així, però és que els escriptors també han de fer més d’un paper de l’auca.

Aleshores, i si has de fer tasques d’empresari cultural, què penses de la dita que són “mals temps per a la lírica”?

Certament ens trobem en el quart o cinquè any en què hem acumulat una davallada d’activitat considerable, la crisi afecta a tot, i sobretot als joves i les capes baixes. Abans del 2007 la literatura valenciana havia arribat a un nivell en aparença considerable, amb les dificultats ja conegudes, ara el problema és una crisi global, sistèmica, més la singularitat valenciana que és un agreujant més, no sé si túnel o pou. Però els autors continuarem escrivint, els editors i les llibreries també lluitaran tot el que podran per a seguir mentre puguen, siga líricament, siga elegíacament, sabem que no hi ha cap promesa, cap paradís, per als poetes.

Amb aquest premi, La terra interior torna a convertir-se en protagonista destacada de la teua obra. ¿Quin sentit té per a tu el lligam amb la terra, amb la realitat física i emocional que envolta a cadascú?

Vaig pensar que aquest títol servia positivament per a resumir i conéixer el que per a mi és la tria més significativa del que he publicat fins ara, com també per a la vintena de poemes que no es troben reunits en cap llibre. En això hi ha un poc de risc, però ho preferia. En els poemes de l’última part hi ha una tornada manifesta als territoris de la terra natal i la infància, abans havia escrit de manera més sensorial i simbòlica, ara crec que escric amb un to més vitalista, busque l’autocrítica i l’autoironia, com mostra Estellés,  i evite ser autocomplaent i complaent, vull ser subtil i defugir les abstraccions buides, mirar des de les realitats particulars a les generals i viceversa.

Si és així, quin paper ha jugat l’obra d’Estellés en la teua producció literària?

El franquisme va aconseguir que Estellés es mantinguera vint anys tapat, desconegut, però a partir dels anys setanta ¾entre altres coses, Ovidi també va ajudar¾ ell va actuar com la millor escola de conscienciació cultural i política. Va fer que els valencians llegírem en català, va fer que s’escriguera poesia, va fer que bastants poetes i escriptors canviaren el castellà pel català, perquè amb la seua poesia va desfer les tenebres que impedien conéixer la nostra tradició literària, Estellés ens connecta amb l’europea i també la castellana. Sense ell tot hauria costat més, la lectura d’un vers seu fa descobrirm, o redescobrir, una llengua i un país ben concrets, que estan per fer, com deia Raimon.

Encara que resulte un tòpic, un poeta naix o es fa ?

Primer ha de nàixer, és clar, però em sembla que nàixer en una banda o altra pot ajudar que madure millor o pitjor. Després, diria que he notat que es fa a poc a poc, crec que m’he fet a poc a poc, no és fàcil fer ràpides estirades, la maduració no és uniforme, com les estacions de l’any, n’hi ha de floració i d’hibernació, tot s’ha de passar. Deu ser molt difícil fer poetes en hivernacles, forçant el creixement; la digestió du el seu temps: viure i reflexionar, llegir i rellegir.

Quina pot ser la clau per arribar al gran públic escrivint poesia front el negoci de la narrativa?

R.¾ La poesia d’Estellés ha arribat al gran públic i si hi haguera una bona política de traduccions també arribaria a tot el món una bona part de la seua obra, agradaria. La clau és escriure amb un estil i una personalitat com Estellés, Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Margarit, o en castellà Machado, Lorca, Brines, però no hi ha cap fórmula, cada autor ha de fabricar la seua clau. Els poetes que han arribat al gran públic es mantenen moltes dècades; els novel·listes solen passar més prompte a l’oblit i són escassos els que aconsegueixen èxit, tret dels prefabricats, els best sellers. Al capdavall, malgrat la manipulació mediàtica, el fet admirable és que les intuïcions i les decisions dels lectors influeixen molt perquè es difonga una obra o altra.

Com albires el panorama poètic en català avui en una Espanya amb un govern central que s’obstina perquè la llengua continue i es mantinga minoritzada?

El principal problema el tenim a València capital on la dreta ha aconseguit implantar un sistema educatiu que gradualment va dividint la població, encara que el terreny que ha guanyat el català és considerable i la continuïtat de parlar, llegir i escriure fa camí enmig les restriccions. L’anticatalanisme és virulent, però també ha refermat la consciència idiomàtica del país, no ens hem desvinculat del nostre rera país cultural que és Catalunya i les Illes, però cal treballar perquè hi haja més i millors relacions. És una evidència que des dels anys setanta l’avanç és considerable, en educació, llibres, teatre, cançó, comerç, etc., fets que ha ignorat una RTVV ara desfeta, després d’escórrer-la bé, un altre èxit del búnker barraqueta. Però el país real, pel que he dit, és d’esperar que continuarà oposant-se a la minorització perquè avui hi ha una presa de consciència activa en tots els àmbits socials, ha quedat superada la constatació de Sanchis Guarner que tots els valencianistes cabien en un taxi.

 

Font.- El Punt/Avui. Canal entrevistes, Any Estellés-Espriu

 


Inèrcia: “El moment social de crisi i les experiències vitals són la inspiració de les nostres cançons”

Entrevista

Aitor Estan (veu i guitarra), Saül Sempere (baix), Pau Tudela (guitarra) i Patri Montava (bateria) són músics de Banyeres i d'Alfafara que formen part d’Inèrcia, un grup que va nàixer fa tres anys. Els escenaris de diverses localitats de les comarques de l'Alcoià i El Comtat, així com altres punts del País Valèncià, han estat testimonis dels directes d'aquesta formació. Ara fan un pas més en la seua carrera i, després d'un important treball i esforç, han tret el seu primer disc, "No és cap simulacre" amb importants actuacions d’ací a finals d’any.


Quan i com va nàixer Inèrcia?
Patri: La idea del grup ens rondava pel cap des de ben joves i va anar agafant forma quan Aitor i Pau vivien junts a València en un pis d'estudiants, on dedicaven més temps a la música que als estudis (risses). Més endavant, en l'estiu de 2009 em vaig unir jo a la bateria i Aida al baix. A part de músics, érem bons amics del poble. Fa mig any, Aida va decidir deixar el grup i ara Saül és el nou baix.

Quin és l'estil musical del grup?
Pau: Ens agrada molt el rock alternatiu dels 90: Nirvana, Pearl Jam, Foo Fighters, Green Day, REM, etc. També ens fixem molt en grups alternatius valencians com Sant Gatxo, 121 db o El corredor polonès, entre altres. Però la veritat és que hi ha un disc que ens va ajudar molt a definir el grup, "Jaio. Musika.Hil", de Berri Txarrak. Ens quedàrem bocabadats!

P.- Fa poc heu presentat el vostre primer disc "No és cap simulacre", quines són les sensacions?
Saül: Després de tot l'esforç realitzat, traure el primer disc és com un somni fet realitat. Ara mateix tenim molt d'optimisme i moltes ganes de donar a conèixer el disc en directe.

Componeu vosaltres la música i escriviu les lletres? En què us inspireu?
Aitor:  Sí, ho fem tot nosaltres. Jo sóc el que escric les lletres i treure les primeres idees. Després, entre tots acabem de donar-li forma i coherència a les cançons. Les cançons barregen temes molt personals amb uns altres més socials. Per tant, ens inspirem tant en experiències vitals com en el moment social de crisi en el que vivim, especialment al País Valencià.

Quan vau gravar el disc?
Patri:Va anar abans d'aquest estiu als estudis RPM d'Almàssera, amb Roger Garcia, però no és va editar fins juliol.

Què es pot escoltar en aquest àlbum amb onze cançons?

Pau: Podràs trobar onze cançons de punk melòdic amb un caràcter molt personal i influències internacionals. Pensem que és un disc ben cohesionat on els ritmes ben definits, les guitarres contundents i la veu melòdica converteixen aquest àlbum en una bona dosi de ràbia i melancolia.


En les properes setmanes, on us pot escoltar la gent en directe?
Saül: Després de presentar oficialment el disc a la Sala Matisse a València el passat 25 d'octubre, seguirem amb els directes el 3 de novembre en Bad Vodoo a Alcoi, el 24 al pub Dau al Set de Carcaixent i el 5 de desembre a l'auditori de Belles Arts de la UPV a València.

Heu complert el vostre somni o encara està per arribar?
Aitor: Part del nostre somni ja s'ha fet realitat, que era gravar un disc de manera professional. Però les ambicions mai s'han d'acabar i mentre tingam ganes seguirem anant a per totes.

M. Vicedo. Diario Información

Inèrcia al Feslloch 2012. Foto.- Pepe Girona

Exili?, per Claudia Stefanie

Article aparegut a la premsa alemanya sobre Espanya


Avui, 6 de setembre, es troben a Madrid els governs d'Alemanya i Espanya, acompanyats d'un nodrit grup d'empresaris, i on segur parlaran sobre les condicions per poder atorgar més ajudes financeres a Espanya o al seu sistema bancari. En els dos costats s'ha elevat el to en els últims mesos i és amb gran expectació que Espanya espera ara la decisió que va a prendre el Tribunal Constitucional alemany, que aquesta sí és crucial, el dia 12, sobre la conformitat o no del rescat europeu i les obligacions derivades per als alemanys.

A Alemanya creix la critica contra la suposada "mentalitat de festa" dels espanyols; a Espanya els mitjans cada vegada són més negatius amb la suposada duresa de la canceller Merkel. Pensem que la situació és molt més complexa del que presenten tots dos governs i la majoria dels mitjans. Espanya no és Grècia, però Espanya pot ser un pacient crònic si Alemanya, juntament amb Europa, no contribueix a solucionar els seus veritables problemes.

Espanya no hauria de rebre més diners sense que es canviï a fons el sistema polític i econòmic, avui en mans d'una oligarquia política aliada amb l'oligarquia econòmica i financera, i sense que s'augmente la participació ciutadana real en les decisions polítiques. Per no perpetuar la crisi i endeutar als espanyols durant generacions, el Govern espanyol ha de
reformar a fons l'administració de les comunitats autònomes i els ajuntaments, en la seua majoria en fallida i completament fora de control, sotmetent a referèndum el model d'Estat.

Aquest tema és la clau del futur d'Espanya, perquè les regions, ajuntaments i diputacions són els responsables dels dos terços de la despesa pública -234.000 milions enfront de 118.000 l'Estat en 2011-, excloent la Seguretat Social -23.000 milions-, i aquesta despesa es realitza en condicions de descontrol, balafiament i corrupció totalment inacceptables.
Les raons veritables de la crisi del país, d'acord amb el que s'ha dit, gens tenen a veure amb salaris massa alts -un 60 % de la població ocupada guanya menys d'1.000 euros/mes-, pensions massa altes –la pensió mitjana és de 785 euros, el 63% de la mitjana de la UE-15- o poques hores de treball, com s'ha transmès de vegades des d'Alemanya. A Espanya tampoc
li falta talent, ni capacitat empresarial ni creativitat. Té grans pensadors, creatius, enginyers, metges excel·lents i gestors de primer nivell.


La raó de la malaltia d'Espanya és un model d'Estat inviable, font de tot nepotisme i de tota corrupció, imposat per una oligarquia de partits de connivència amb les oligarquias financera i econòmica, i amb el poder judicial i els organismes de control al seu servei. A Espanya no existeix separació de poders, ni independència del poder judicial, ni els diputats representen als ciutadans, solament als partits que els posen en una llista. Tot això porta també a una economia submergida que arriba al 20% del PIB i que frena la competència, l'eficàcia i el desenvolupament del país. A més, detrau recursos amb els quals podrien finançar-se educació i sanitat.

Les ajudes per a Espanya, igual que per a altres possible candidats de rescats, no han d'anar a bancs ja gairebé en fallida i fortament polititzats. En la CAM, el Govern ha compromès 16.000 milions de diners públics en lloc de tancar-la; en Bankia, 23.000, i l'Executiu acaba de donar-li 5.000 milions urgentment per cobrir pèrdues en comptes de tancar-la, i a més de forma tan estranya que desperta tot tipus de recels. Per què s'ha utilitzat els diners dels espanyols (FROB) en comptes d'esperar els fons de la UE? És lícit suposar que la raó és la següent: els bancs no volen que la UE investigue  els seus comptes.

Control estricte i dures condicions. Ja el cas de Grècia ha demostrat que les ajudes europees han d'estar vinculades a un control estricte i condicions dures. Aquestes condicions no poden solament representar retallades socials o pujades brutals d'impostos, com fa ara el Govern de Mariano Rajoy amb l'excusa d'Europa . S'ha de canviar més a Espanya
que tallar despesa social, que de totes maneres és molt més baix que a Alemanya, i hi ha altres despeses infinitament més rellevants que es poden eliminar. A més, els casos de corrupció resulten tan escandalosos, fins i tot al propi Govern, que un solament pot arribar a una conclusió: els diners d'Europa no poden ser manejats  per persones tan increïblement venals.

La passada setmana el ministre d'Indústria Soria -imputat també per corrupció urbanística a Canàries- va acusar al ministre d'Hisenda en el Consell de Ministres d'afavorir descaradament a l'empresa capdavantera de renovables, Abengoa, de la qual havia sigut assessor, en la nova regulació d'aquestes energies, que reben més de 7.000 milions d'euros de subvencions
anualment. I Rajoy, al que va lliurar una carta probatòria, ni va dir ni va fer absolutament res.

No pot permetre's per més temps aquest nivell de corrupció, i menys encara a 17 regions funcionant com a estats independents, amb tots els organismes multiplicats per 17, des de 17 serveis meteorològics a 17 defensors del poble, amb 200 ambaixades, 50 canals de TV regionals en pèrdua, 30.000 cotxes oficials o 4.000 empreses públiques que empren a
520.000 persones, creades específicament per ocultar deute i col·locar a familiars i amics sense control ni fiscalització alguna. En conjunt, uns 120.000 milions, equivalents a l'11,4% del PIB, es balafien anualment en un sistema de nepotisme, corrupció i falta de transparència.

I amb això s'ha d'acabar, entre altres coses, perquè ja no hi ha diners. Les últimes dades dels comptes públics coneguts la passada setmana són esgarrifoses. El dèficit de l'Estat a juliol va ascendir al 4,62% del PIB, enfront d'un dèficit del 3,5% compromès amb la UE para tot l'any (del 6,3% incloent regions i ajuntaments). Però el realment inaudit és que Espanya està gastant el doble del que ingressa. 101.000 milions de despesa a juliol enfront de 52.000 milions d'ingressos, i precisament per poder finançar el balafiament de regions i ajuntaments, que no estan en absolut compromesos amb la consolidació fiscal.

El tema del dèficit públic és alguna cosa que frega la ciència ficció, i que il·lustra perfectament la credibilitat dels dos últims governs d'Espanya. Al novembre de 2011, el Govern va dir que el dèficit públic era del 6% del PIB; a la fi de desembre, el nou Govern va dir que li havien enganyat i que el dèficit era superior al 8%, i que es prenia tres mesos per calcular-ho amb tota precisió. A la fi de març, es va dir que definitivament era del 8,5%, i aquesta va ser la xifra que es va enviar a Brussel·les. Dues setmanes després, la Comunitat de Madrid va dir que les seues xifres eren errònies i l'Ajuntament de la capital igual… el dèficit era ja del 8,7%.

No obstant això, la setmana passada l'INE va dir que el PIB de 2011 estava sobrevalorat i, amb la nova xifra, el dèficit era del 9,1%; l'endemà passat, València va dir que el seu dèficit era de 3.000 milions més; o siga, que estem en el 9,4% i les altres 15 CC.AA. i 8.120 ajuntaments encara no han corregit les seues xifres de 2011. L'única cosa que sabem és que estan totes infravalorades. El dèficit real de 2011 pot estar per sobre del 11%, i en 2012 s'aquesta gastant el doble del que s'ingressa. Com diu el Govern de Rajoy, “estem en la senda de convergència”. I és veritat… de convergència cap a Grècia.

Clarament, la jove democràcia espanyola té encara molts dèficits de representativitat i de democràcia que haurien d'interessar a la canceller Merkel i també a Europa, si volem evitar una Grècia multiplicada per cinc i salvar l'euro. Això és el que ha fet possible el balafiament massiu de les ajudes europees, amb una assignació absurda de les mateixes,
a pesar que aquestes ajudes han suposat una xifra major que la del Pla Marshall para tota Europa.

És frustrant que a causa d'aquest sistema oligàrquic nepotista i corrupte es destrosse talent i creativitat i que ara molts joves es vegen forçats a treballar fora, molts a Alemanya. Aquesta situació ens ha portat a una distribució de riquesa que és de les més injustes de la OECD. L'antany forta classe mitjana espanyola està sent literalment aniquilada.

Resumint: no és una falta de voluntat de treball, com es pensa tal vegada en alguns països del nord d'Europa, la qual cosa fa que Espanya sofrisca la pitjor crisi econòmica de la seua història. És un sistema corrupte i ineficient. La
crítica del Govern alemany i les seues condicions per a un rescat d'Espanya s'haurien de concentrar en la solució d'aquests problemes. En cas contrari,solament aconseguiran que una casta política incompetent i corrupta arruïne a la
nació per a diverses generacions.


Stefanie Claudia és corresponsal alemanya a Madrid i economista.

Entrevista

 

       Jordi García Vilar. Autor i director de La Llegenda de St. Jordi, el drac i la princesa 

  “La representació és una proposta  comunitària en la que es pot gaudir de  St. Jordi com element aglutinador”

 

Banyeres Digital 11/07/2012

 

Com i quan sorgix l’obra?

L’obra és ja molt velleta. Va nàixer en l’any 1981 amb motiu de la celebració del 200 aniversari de l’arribada a Banyeres de Mariola de la relíquia de St. Jordi. Cal recordar que l’efemèride va comportar la seua celebració pels distints barris de la localitat durant quasi tot un any, formant part nosaltres del sector del centre. Jo sempre he estat molt lligat al món del teatre per a xiquets, teatre de carrer, pel que me se va ocórrer escriure la història amb aquest motiu.

La representació de la Llegenda de St. Jordi no és exclusiva de Banyeres, sinó que hi ha altres poblacions dins l’àmbit dels països catalans que també fan alguna cosa semblant...

Montblanc és la representació emblemàtica a nivell del nostre context cultural encara que la de Banyeres de Mariola siga més antiga. La característica de ser una població medieval, amb una muralla preciosa, li conferix un espai escènic natural ideal amb un muntatge menys complicat que el nostre que té més caràcter teatral. Allò d’ells és més una narració i la nostra és més funció. Així mateix, a Puigverd passa alguna cosa semblant on la seua característica essencial és que tenen uns dracs preciosos que es converteixen en una exposició preciosa, molt interessant. A banda, cal mencionar també Alcanyís o inclús a Santurtzi, al País Basc.

Quina ha estat la trajectòria de l’obra a partir d’aquella primera representació?

La primera representació, com he comentat, va ser en 1981. Va agradar molt i es va intentar que tinguera una periodicitat anual, que amb el pas del temps poguera convertir-se en una mena de tradició, però va haver una sèrie de problemes i es va quedar com adormida per a despertar de nou en 1999 amb motiu de la celebració del 750 aniversari de la donació de la vila de Banyeres per part del rei En Jaume I al seu primer senyor feudal Jofre de Loaysa. Com que es va fer una inversió molt gran, vaig pensar que, tal vegada, es tractava del moment ideal per a que l’obra es consolidara com un gran projecte. A partir de l’any 2000 es va constituir l’Associació de la Llegenda, es va traslladar l’espai escènic al parc de Vil·la Rosario, on continua representant-se, i des d’eixe moment va passar a tindre una periodicitat triennal.

Com ha influït en el desenvolupament de l’obra poder disposar d’un espai escènic tan singular?

El parc de Vil·la Rosario es va convertir, en principi, en una proposta necessària perquè les places del poble no tenen les dimensions apropiades per donar cabuda a tanta gent. Feta la prova, s’ha convertit en un espai que ens ha permés experimentar a nivell escenogràfic i en cada representació l’hem fet créixer. En aquest moment, pense que ja ha arribat a un límit degut a la seua extensió, pels diferents escenaris a diferent altura, molts accessos per mitjà de rampa per arribar als distints nivells del parc , però tot això li conferix un joc teatral molt interessant.

Degut a l’evolució experimentada, en quin moment es troba actualment l’obra?

En l’obra participen actualment 250 persones que representen la gent del poble, és a dir, els figurants, el que requerix prou d’assaig col·lectiu quan hi ha gent de totes les edats, des de menuts a majors, i també hi ha un grup d’actors que porten el pes específic de l’obra que estan assajant des del gener. Estem ja en la recta final dels assajos, del muntatge, la difusió de l’obra, etc, pel que estem duent avant molts fronts. Per altra banda, intentar coordinar a un nombre tant gran de gent sempre resulta complicat com que tot el món conega la seqüència de l’obra, quins moviments ha de fer, i en eixe aspecte ajuden molt aquelles persones que ja han participat en altres edicions pel que el grau d’il·lusió per dur endavat l’obra, la motivació, són uns ingredients molt importants. Jo diria que la “Llegenda” intenta ser una representació convertida en proposta comunitària en la que la gent puga gaudir de la proposta a través d’un element comú, aglutinador, com és la figura de St. Jordi.

Quines són les principals novetats que enguany presenta l’escenificació?

L’obra incorpora una nova escena de caire amorós entre les donzelles candidates a ser lliurades al drac i els seus donzells. Crec que es feia necessària en el conjunt de l’obra pel seu component humà i és divertit alhora. Per altra part, i a iniciativa de Miquel Payá, adaptador i director musical fins ara, s’ha cregut convenient que hi haja una alternança de les bandes de música locals en la interpretació de les peces. Este any serà l’Agrupació Musical La Nova i, a més, compten amb la Colla de dolçaines i tabals El Braçal i el grup Inèrcia per a l’escena dels donzells,  i tot açò a partir de les 23 hores del 14 de juliol al parc municipal de Vil·la Rosario, que de nou esperem que estiga de gom a gom.

Pàgina 4 de 7

Cristóbal Aguiló posa la imatge a les festes de 2018
dilluns, 22 de gener de 2018
Cristóbal Aguiló Domínguez, natural de Cartagena, ha estat escollit com el guanyador de la XXIII edició del Concurs del cartell anunciador de les... Llegiu-ne més...
Curs per a participar en les ‘cordaes’
divendres, 19 de gener de 2018
La Comissió de Festes de Sant Jordi i la Agrupació Coetera de la Mariola (ACMA), creada per a recuperar les tradicionals ‘cordaes’ a les festes... Llegiu-ne més...
Logotip guanyador del 50 aniversari del CEIP Alfonso Iniesta
dimarts, 16 de gener de 2018
Belén Beneyto Albero és la guanyadora del concurs del logotip identificatiu del centre que ha convocat la comunitat educativa del CEIP Alfonso... Llegiu-ne més...
‘Hat trick’ de Sara Navalón front el Poio gallec
dilluns, 15 de gener de 2018
La jugadora banyerenca de futbol sala Sara Navalón aconseguia en el darrer cap de setmana amb tres gols col·laborar de forma resolutiva en el... Llegiu-ne més...
Celebració de la festivitat de St. Antoni del porquet
dijous, 11 de gener de 2018
Quan encara no s’ha apagat del tot el caliu de l’esperit i la familiaritat dels nadals, Banyeres de Mariola es disposa a reviure, un any més, ... Llegiu-ne més...
2018 torna a ser ‘Any de Llegenda’
dimecres, 10 de gener de 2018
El recentment estrenat 2018 serà al llarg dels seus 365 dies un nou ‘Any de Llegenda’ a Banyeres de Mariola en donar-se el fet que tornarà a... Llegiu-ne més...
RSS

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis, així com l’experiència de l’usuari al navegar per la web. Més informació. Accepte